Utilitzant un símil esportiu, el que ens ha passat a la Festa dels Llums, es com aquell corredor de motos que, anant el primer de la cursa a l’última volta, veu com el motor de la seva moto s’atura i no pot acabar la carrera. De ser el triomfador, passa en pocs segons a quedar completament vençut i desencantat.

Això és el que ens ha passat als veïns de Can Palau i a tots els acompanyants que volien gaudir d’un sopar de germanor a la fresca, amb espectacle inclòs i ball de fi de festa.

Totes les previsions de principis de setmana ens animaven en els esforços de la preparació després de tants dies de pluges intermitents. Però el temps ens ha jugat una mala passada i ha volgut participar de la festa remullant-la, més ben dit, ofegant-la.

Fins al moment del sopar, encara teníem l’esperança de que el ruixadet de les 8 i mitja només fos una anècdota. De cop, la pluja, cada vegada més insistent, ens va fer obrir els ulls i veure que ja no hi havia solució, que la festa s’havia acabat de sobte; les nostres cares eren un poema, un poema trist i compungit, veient com la gent a poc a poc anava deixant la plaça buida. Només uns pocs es van resistir a marxar i, resguardats de la pluja sota unes carpes improvisades van acabar el sopar.

Ens hem de conformar, tant que esperàvem la pluja que ara no la podem maleir. Només demanàvem un respir per poder celebrar la festa; no ha estat així, però no patiu, l’any que ve hi tornarem, ja haurem superat el desencís d’enguany i recuperades les forces per tornar a organitzar i gaudir de la millor Festa dels Llums.